FIV – FERTILITZACIÓ “IN VITRO”
La finalitat de la FIV es aconseguir òvuls d’una dona per fecundar-los en el laboratori, obtenir embrions i després transferir-los a l’úter per aconseguir embaràs.
El més habitual en la FIV és que sigui la mateixa dona la que es vol quedar embarassada. Però els òvuls es poden obtenir d’una dona i els embrions transferir-los a una altre. Seria el cas d’una donació anònima o del ROPA (Receptora òvuls parella) en una parella de dones. La que proporciona els òvuls es la “Donant” i la que rep els embrions la “Receptora”.
La FIV consta de diferents etapes amb els seus procediments:
A la consulta ginecologia es fa el control del cicle mitjançant ecografia i anàlisis hormonals –de sang o orina. En els ovaris s’observa per ecografia el creixement del fol·licles, que es veuen com unes rodones negres. Un fol·licle normal i madur té a la seva paret interna un òvul.
També es mira per ecografia l’aspecte i el gruix de l’endometri. L’endometri és la capa interna de l’úter on s’haurà d’implantar l’embrió.
El cicle es pot fer sense tractament –cicle natural, amb tractament mínim –oral o injectable- o amb estimulació ovàrica més o menys intensa.
Al quiròfan és fa la punció fol·licular per aconseguir l’òvul que hi ha en el fol·licle madur. La punció és sol fer amb una anestèsia general de baixa intensitat i curta durada –també anomenada sedació- que permet una recuperació ràpida i no sol resultar desagradable –és semblant a la que s’utilitza en algunes exploracions com ara la colonoscòpia o fibro-gastroscòpia.
Quan hi ha pocs fol·licles, en dones que ho tolerin bé, es pot fer amb anestèsia local o fins i tot sense anestèsia.
Els òvuls obtinguts es passen al laboratori d’embriologia.
En el laboratori es fa el recompte dels òvuls obtinguts. Al cap d’un temps es netegen de les cèl·lules que porten adherides i es posen en contacte amb els espermatozous o bé es fa ICSI (Injecció intracitoplasmàtica d’un espermatozou dins l’òvul).
L’endemà ja se sap quants embrions –òvuls que s’han fecundat- hi ha. Els embrions es mantenen en uns incubadors amb unes condicions òptimes de temperatura i atmosfera controlada. Es va seguint la seva evolució descartant els que no la fan correctament.
Conforme a diferents paràmetres biològics es classifiquen segons la qualitat de més a menys en A, B, C o D –si són d’inferior qualitat ja es descarten.
Aquesta classificació no és genètica –caldria fer un diagnòstic genètic per part d’un laboratori especialitzat- i per tant es pot donar que un embrió classificat com a “A” estigui genèticament alterat o que un classificat en un nivell inferior sigui millor que un altre catalogat com a superior. Normalment, però, els millor classificats donen més probabilitats d’embaràs.
Els embrions obtinguts es transfereixen –habitualment 1, però 3 com a màxim- a l’úter en el mateix cicle o bé es congelen. Els embrions sobrants es congelen per tenir possibilitats d’embaràs sense haver de realitzar tots els procediments previs.
La transferència dels embrions es fa en el quiròfan o en una sala d’exploració ginecològica annexa al laboratori. Consisteix en col·locar l’embrió o embrions en el lloc apropiat de l’endometri mitjançant un catèter molt fi que es passa pel coll de l’úter. Cal posar un espèculum vaginal com en una revisió ginecològica.
La transferència no sol ser dolorosa, però com que es fa controlant per ecografia abdominal cal tenir la bufeta de l’orina amb contingut i això pot resultar incòmode. En persones que ho necessitin es pot utilitzar sedació.
Els embrions es poden transferir entre el dia 2 i el dia 6 de vida –el dia “0” és el dia en que es fecunden els òvuls, i si es congelen, al descongelar-los es compta que estan en el mateix dia en el que es varen congelar.
Cap al dia 16 de vida de l’embrió –del 10 al 14 segons el moment en que s’hagi fet la transferència- es pot fer una prova de Beta HCG a sang perquè aquesta hormona assenyala si hi ha embaràs.
Quan la transferència es fa amb embrions congelats o la dona que els rep és una “Receptora”, caldrà fer prèviament el procediment de seguiment del cicle o preparació de l’endometri a la consulta ginecològica.
A la consulta ginecologia es fa el control del cicle mitjançant ecografia i anàlisis hormonals –de sang o orina. En els ovaris s’observa per ecografia el creixement del fol·licles, que es veuen com unes rodones negres. Un fol·licle normal i madur té a la seva paret interna un òvul.
També es mira per ecografia l’aspecte i el gruix de l’endometri. L’endometri és la capa interna de l’úter on s’haurà d’implantar l’embrió.
El cicle es pot fer sense tractament –cicle natural, amb tractament mínim –oral o injectable- o amb estimulació ovàrica més o menys intensa.
Al quiròfan és fa la punció fol·licular per aconseguir l’òvul que hi ha en el fol·licle madur. La punció és sol fer amb una anestèsia general de baixa intensitat i curta durada –també anomenada sedació- que permet una recuperació ràpida i no sol resultar desagradable –és semblant a la que s’utilitza en algunes exploracions com ara la colonoscòpia o fibro-gastroscòpia.
Quan hi ha pocs fol·licles, en dones que ho tolerin bé, es pot fer amb anestèsia local o fins i tot sense anestèsia.
Els òvuls obtinguts es passen al laboratori d’embriologia.
En el laboratori es fa el recompte dels òvuls obtinguts. Al cap d’un temps es netegen de les cèl·lules que porten adherides i es posen en contacte amb els espermatozous o bé es fa ICSI (Injecció intracitoplasmàtica d’un espermatozou dins l’òvul).
L’endemà ja se sap quants embrions –òvuls que s’han fecundat- hi ha. Els embrions es mantenen en uns incubadors amb unes condicions òptimes de temperatura i atmosfera controlada. Es va seguint la seva evolució descartant els que no la fan correctament.
Conforme a diferents paràmetres biològics es classifiquen segons la qualitat de més a menys en A, B, C o D –si són d’inferior qualitat ja es descarten.
Aquesta classificació no és genètica –caldria fer un diagnòstic genètic per part d’un laboratori especialitzat- i per tant es pot donar que un embrió classificat com a “A” estigui genèticament alterat o que un classificat en un nivell inferior sigui millor que un altre catalogat com a superior. Normalment, però, els millor classificats donen més probabilitats d’embaràs.
Els embrions obtinguts es transfereixen –habitualment 1, però 3 com a màxim- a l’úter en el mateix cicle o bé es congelen. Els embrions sobrants es congelen per tenir possibilitats d’embaràs sense haver de realitzar tots els procediments previs.
La transferència dels embrions es fa en el quiròfan o en una sala d’exploració ginecològica annexa al laboratori. Consisteix en col·locar l’embrió o embrions en el lloc apropiat de l’endometri mitjançant un catèter molt fi que es passa pel coll de l’úter. Cal posar un espèculum vaginal com en una revisió ginecològica.
La transferència no sol ser dolorosa, però com que es fa controlant per ecografia abdominal cal tenir la bufeta de l’orina amb contingut i això pot resultar incòmode. En persones que ho necessitin es pot utilitzar sedació.
Els embrions es poden transferir entre el dia 2 i el dia 6 de vida –el dia “0” és el dia en que es fecunden els òvuls, i si es congelen, al descongelar-los es compta que estan en el mateix dia en el que es varen congelar.
Cap al dia 16 de vida de l’embrió –del 10 al 14 segons el moment en que s’hagi fet la transferència- es pot fer una prova de Beta HCG a sang perquè aquesta hormona assenyala si hi ha embaràs.
Quan la transferència es fa amb embrions congelats o la dona que els rep és una “Receptora”, caldrà fer prèviament el procediment de seguiment del cicle o preparació de l’endometri a la consulta ginecològica.
DONACIÓ D’ÒVULS
H
i ha situacions en les que una dona no té ovaris o aquests no funcionen correctament ja sigui per una malaltia, un trauma o degut a la menopausa, que pot ser normal per l’edat o donar-se abans d’hora –fins i tot en dones molt joves es pot donar una fallida ovàrica sovint lligada a causes genètiques.
Si no hi ha ovaris o no funcionen gens, és evident que l’embaràs amb els propis òvuls no és possible. Malgrat aquests problemes dels ovaris, la matriu pot estar perfectament bé per portar un embaràs, si la dona està sana.
Una situació que es dóna més a partir d’una certa edat -o si s’han patit malalties com ara l’endometriosi que malmet els ovaris- és que el funcionament és deficient: els ovaris tenen pocs òvuls, molts tenen anomalies i no arribaran a produir un embaràs. La capacitat que tenen els ovaris per donar un embaràs es pot determinar mirant la reserva ovàrica –que és el número de fol·licles que hi ha en els ovaris a l’inici del cicle- per ecografia. També és útil fer un anàlisi de sang per mirar l’Hormona Anti-mulleriana (HAM o AMH). Quan les xifres són baixes, encara que la dona tingui la regla, té poques possibilitats d’aconseguir un embaràs. Si vol tenir més possibilitats d’embaràs, pot optar també per la donació.
Quan s’utilitzen gàmetes de donants –òvuls o espermatozous, les persones que fan la donació han de seguir unes revisions mèdiques i controls analítics pels quals reben una compensació econòmica. En el cas de donants d’òvuls el procés és més exigent ja que han de seguir els procediments d’estimulació ovàrica -amb injeccions hormonals, i controls amb ecografies i anàlisis- i el procediment de punció per a la recuperació d’òvuls –que requereix quiròfan amb anestèsia.
Les donants –i els donants també en el cas masculí- s’han de seleccionar buscant la major semblança amb la dona receptora i la màxima compatibilitat. La idea és que el nadó pugui passar com a fill d’un embaràs espontani i és només potestat de la dona –i de la seva parella si en té- revelar o no que el seu fill prové d’una donació.
Quan una dona no pot utilitzar els seus òvuls té dues opcions:
Hi ha diferents possibilitats, que poden tenir cost diferent, des de seleccionar òvuls congelats d’un banc d’òvuls fins a tenir una donant pròpia –o compartida- que faci el tractament per la receptora concreta. Un cop obtinguts els òvuls de la donant es fecunden amb espermatozous de la parella –o de donant si és el cas i s’obtenen uns embrions. Segons si es congelen o no tots els embrions tenim dues opcions:
-
Cicle sincronitzat. Es fa transferència en fresc d’un o més embrions. La resta es congela. Com diu el seu nom, sincronitzat, vol dir que la receptora ha de tenir l’endometri a punt en el precís moment que s’han de transferir els embrions; això s’aconsegueix amb un procediment de preparació hormonal que fa la receptora i que s’inicia poc abans de que la donant iniciï l’estimulació ovàrica; en aquest procediment es para l’activitat ovàrica i es prepara només l’endometri en el que s’anomena Tractament Hormonal Substitutiu (THS).
-
Cicle no sincronitzat. Es congelen tots els embrions i quan la receptora li va bé, i esta a punt, es fa la transferència. Es pot fer en un cicle natural, controlant el moment de l’ovulació, sense o amb tractament hormonal o bé en cicle estimulat o en cicle amb THS com en el paràgraf anterior.
Pot ser una opció quan no hi ha o no es pot utilitzar espermatozous de la parella. Té un cost més reduït que crear embrions personalitzats a partir d’una donant. Lògicament es perd la singularitat –ningú més tindrà un embrió igual, quan es creen per a tu.
Alguns ho anomenen “Adopció d’embrions”. En aquest cas l’embrió prové d’una parella que ha fet tractament anteriorment i ha decidit donar els embrions sobrants. Pot ser que aquests embrions siguin genèticament de la pròpia parella o que una part -l’òvul o l’esperma- sigui de donant o que les dues parts -tant l’esperma com l’òvul- siguin de donant. En aquests casos es gairebé segur que s’ha aconseguit embaràs amb embrions germans del que es dóna.
El procés de preparació de la receptora és com en el cicle no sincronitzat de la donació d’òvuls, només que en aquest cas no cal esperar si es fecunden els òvuls per saber quan embrions hi ha.
La transferència dels embrions es fa en el quiròfan o en una sala d’exploració ginecològica annexa al laboratori. Consisteix en col·locar l’embrió/embrions en el lloc apropiat de l’endometri mitjançant un catèter molt fi que es passa pel coll de l’úter. Cal posar un espèculum vaginal com en una revisió ginecològica. La transferència no sol ser dolorosa, però com que es fa controlant per ecografia abdominal cal tenir la bufeta de l’orina amb contingut i això pot resultar incòmode. En persones que ho necessitin es pot utilitzar sedació.
Els embrions es poden transferir entre el dia 2 i el dia 6 de vida –el dia “0” és el dia en que es fecunden els òvuls, i si es congelen, al descongelar-los es compta que estan en el mateix dia en el que es varen congelar.
Cap al dia 16 de vida de l’embrió –del 10 al 14 segons el moment en que s’hagi fet la transferència- es pot fer una prova de Beta HCG a sang perquè aquesta hormona assenyala si hi ha embaràs.
INSEMINACIÓ
La Inseminació és un mètode simple per aconseguir embaràs quan una parella d’home i dona no ho aconsegueix mantenint relacions sexuals o quan aquestes no són possibles. També és l’opció més simple i econòmica per a dones soles que volen ser mares o per una parella de dones.
La Inseminació consisteix en dipositat el semen, mitjançant un catèter al fons de la vagina, al coll de la matriu o bé a l’interior de l’úter de la dona. Es pot utilitzar semen fresc o congelat. Segons la Tècnica la Inseminació pot ser:
Què cal per fer una Inseminació:
- Per part de la dona, que les trompes no estiguin obstruïdes, que l’endometri tingui bones condicions i que es produeixi ovulació –de com a màxim 3 fol·licles. La inseminació és menys eficient a mesura que augmenta l’edat de la dona; a partir dels 38 anys, normalment, és millor fer FIV.
- Per part de l’home, que hi hagi un mínim d’espermatozous mòbils.
Quins passos cal seguir:
A la consulta es segueix l’evolució del cicle per ecografia i possiblement anàlisis. Es pot fer en cicle natural –hi haurà 1 òvul com a màxim- o en cicle amb estimulació hormonal moderada; si hi haguessin més de 3 fol·licles madurs, s’hauria de cancel·lar el cicle o passar a FIV.
Es pot desencadenar l’ovulació amb tractament a partir d’una determinada mida dels fol·licles o controlar amb analítiques quan es produirà espontàniament.
El procediment d’Inseminació es pot realitzar en un interval que va des de 2 dies abans –els espermatozous viuen fins a 3 dies a l’interior de la dona- al dia mateix en que es produeixi l’ovulació.
Es pot donar un tractament oral o vaginal de suport hormonal després de la Inseminació per millorar les possibilitats d’embaràs. Al cap d’uns 16-18 dies de la Inseminació es comprova si hi ha embaràs amb anàlisi de BetaHCG.
Si no s’aconsegueix embaràs després de 3 intents és millor pensar en una altra tècnica de reproducció, probablement FIV.
En alguns països està permès el triatge d’espermatozous –amb procediments tipus MicroSort per afavorir que hi hagi més espermatozous d’un sexe determinat. Això afavoreix les possibilitats d’un embaràs del sexe desitjat, però sense una seguretat com la del diagnòstic genètic de l’embrió. El procés de triatge consumeix espermatozous que no es podran utilitzar, per tant no es pot fer si la mostra de semen és justa.
